En l’antiguitat eren una parella de bous els que, llaurant, marcaven el límit entre el camp i la ciutat.
Des d’aleshores, els límits han organitzat els usos urbans i forma i funció han dibuixat l’escenari vital de l’essència urbana. La forma expressant una idea i un llenguatge. La funció especialitzant l’espai i teixint l’escenari de la complexitat.
Avui, línies i límits han trencat la seva relació.
La força de la interconnexió econòmica i tecnològica ha superat els límits, els marges i les fronteres tradicionals.
Ara tot es confon. Es confonen centre i perifèria. La urbanització ja no es reclou en una línia precisa: s’escampa superant els límits que donaven sentit a allò que era ciutat i a allò que era camp. El paisatge és un aiguabarreig d’espais residuals d’un món que desapareix engolit per la construcció de polígons industrials, infrastructures, urbanitzacions i tota mena de instal·lacions. Canvia el paisatge físic i el paisatge humà.
S’enriqueix amb nous somriures i amb la força de l’esperança de molts. Toquem amb els dits allò que és local i notem la tensió d’una força global en tot allò que pensàvem inalterable. En aquest procés en el qual tot es difós, es superposa més que mai el contrast de la bellesa, vella o nova, amb l’imperi del mal gust, l’oblit i la negligència. Res s’escapa de la confusió sense límits. Els costums i les percepcions quotidianes es transformen a alta velocitat, i les nostres vides fan surf fràgilment sobre la cresta d’una onada.
L’onada d’un tsunami que avança amb tota la força de la història.
Text: Jordi Pardo – Associació Cultural de Granollers
Coordinació general del projecte:
Jordi Pardo i Teresa Llobet
El projecte va ser exposat al Museu de Granollers amb tots els components del col·lectiu GRANOLLEIG.
