Van ser les persones les que crearen la ciutats. La ciutat és l’exaltació de la vida en comunitat i una plataforma de civilització: viure, compartir, gaudir, sentir-se segur, trobar-se i retrobar-se. Naixem a una ciutat. Hi vivim. Hi morim. Ho fem tot en companyia. Acompanyats en la solitud, sols en la comunitat, però sempre acompanyats, encara que sigui només per la presència propera dels altres.

Però és quan prenem consciència de comunitat que fem coses importants. Quan ens relacionem i sumem intercanvis, mirades, complicitats, esforços i idees. O bé quan ens discutim, divergim o ens enfrontem. Ho fem en comunitat.

Els ritmes individuals creen batecs col·lectius. La ciutat amplifica els ritmes. La ciutat es desperta, es posa en marxa, treballa, ensenya, estudia, gaudeix. La ciutat ven i compra. La ciutat consumeix i produeix. La ciutat, que som nosaltres, té ritmes propis. Els nostres propis ritmes.

Text: Jordi Pardo – Associació Cultural de Granollers

Una ciutat no és una màquina. La ciutat és un organisme viu que no para mai. Reposa, però està a l’aguait. Dorm, però no del tot. A la ciutat sempre hi ha vida. Quan la ciutat es converteix en un desert, alguna cosa falla. Quan la ciutat es supedita a la màquina que han fet els homes, perd l’ànima que li dona sentit.

Quan la màquina imposa els seus ritmes, i la vida dels homes topa amb la porta als morros, alguna cosa falla. Quan es tanquen les places i els carrers per que no hi cap refugi en el que trobar l’altre…Quan no hi cap taula per ocupar, cap excusa per emprar, els panys i forrellats es sincronitzen convertint la ciutat en un desert, la seva forma urbana en un espai buit de vida, i cada ànima en un presoner dels horaris.

La qualitat de l’espai públic és tant necessària com que l’activitat de cada moment vital s’hi refugií.

La reivindicació de l’espai per passejar, veritable monument a la dimensió humana de la ciutat, la necessitat de nous centres amb ànima per a la ciutat, i la urgència de

donar vida a les zones desertes de la ciutat són els tres accents d’aquest nou diàleg entre imatges i paraules del col·lectiu Granolleig.

Granollers a les 21:00 és com un desert. El ritme de les tanques i persianes baixades ens reclou en els espais privats. El centre ha esdevingut desert, i com que no hi ha nous centres, la ciutat tota ha estat recomptada i engarjolada. No hi ha escapatòria. No hi ha passeig possible. No hi ha excusa. Connecteu la tele o l’ordinador, perquè la única vista possible és a través de la pantalla. Només queda la metròpolis?

Adéu copa, adéu cafè, adéu xerrada i passejada.

Granollers, 21:00

Text: Jordi Pardo – Associació Cultural de Granollers

Coordinació general del projecte:
Jordi Pardo i Teresa Llobet

Projecte realitzat l´Abril del 2007 per a l´Associació Cultural de Granollers i exposat al 2008 al Museu de Granollers, amb tots els components del col·lectiu GRANOLLEIG.

Catàleg de l´exposició